A celle qui se fait appeler “Tabou”

Amb els teus ulls oberts ompliries l'estança  
on el teu cos madur fóra el meu instrument,  
i el teu ventre, que té la forma impertinent,  
daria el ritme atroç del repòs en la dansa. 

Obririen l'espai espais d'esgarrifança,  
i entorn del blanc silenci, una música ardent,  
fingiria en el sostre un ample firmament  
on àngels taciturns farien contradans. 

I hauríem, de la nit, els infants més rebels:  
monstres que pariries en la buidor dels cels  
i anirien a raure a l'òrbita malalta 

on circulen a lloure els coixos i els cretins...  
Jo et besaria el ventre com una immensa galta,  
i tu em demanaries que te'l besés per dins.