SENSATION

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers, 
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue: 
Réveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds, 
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien. 
Mais l'amour infini me montera dans l'âme; 
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien, 
Par la Nature -hereux comme avec une femme.

     Rimbaud 
 

L'aventura 
SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus, 
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda. 
Somniós, sentiré la frescor sota els peus, 
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res, 
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya. 
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després, 
feliç, per la Natura -com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus, 
esgarrinxant pels blats i petjant l'herba fresca. 
Sentiré palpitar la terra sota els peus 
som si una dona nua s'oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res, 
l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya. 
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès 
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya. 
 

III 
 

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire 
amb les cames ferides per espases de blat. 
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat 
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit -el cap nu- irremeiablement, 
em donaré amb furor al gran desig de l'aire, 
i em deixaré bressar com una lleu sement 
que fecunda una flor -altiva o solitària.

IV 

En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire, 
fecundat per llavors que prodigava el vent, 
aniré, sense nord, com una rel dansaire, 
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal -o animal- i sens bri de raó, 
confós amb la natura ardent i solitària, 
seré el pol.len que duu el vent de la tardor, 
quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix, 
conqueriré l'altura que el sol llaura. 
Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix, 
l'antiga terra encara trepitja Minotaure.

si la font ni la flor no troben la paraula, 
la pedra la dirà com el meu front. 
En el desig del vent se'n va la vella faula. 
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.