No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu- 
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo 
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto, 
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo 
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis 
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? 
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà 
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta- 
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la 
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi- 
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. 
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal 
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en- 
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No 
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i  
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.