Aquesta vida meva sense música! Només sorolls: el soroll del mar, el soroll del vent, el soroll de les temples, les petjades humanes... Sorolls, sorolls. Fujo la música com es defuig la facilitat. El que busco és al cantó oposat a la música. Àrides avingudes. Visc en el despoblat de la memòria. ¿Per a recordar-me de què? Impossible tornar enrere. Cada vegada la vida es fa més escassa, com en els cims dels Alps, com en un paisatge lunar. ¿Arribaré a l’Impossible?

*
Les cançons s’evaporen, els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. El silenci és mineral.
     Soroll de les esferes!

*
La música deixa el silenci gras, sec, untuós, engordit, deixondit, metàl.lic, segons la seva qualitat.
     Silenci de jazz. Silenci s’ossos estellats.

*
El suïcidi és l’absència total de música.

                París, octubre-novembre del 1947