Un vent huracanat xiula per l’estança, i obre la porta per on ha entrat DON JOAN. Penetra una DAMA jove: ulls clars, cabell daurat i llarg, vestit o túnica fins als peus, descalços, i braços nus

LA DAMA 
Sóc jo. La que tu esperes
la que sempre esperaves.
Per això no t’espanto com als altres
i per això t’estimo més que a cap.
Mira’t en els meus ulls d’una vegada,
mira’t en el meu llac.
T’estimo des de sempre: jo em trobava
en el moment de la teva naixença,
gelosa, al teu costat.
Jo em trobava en el teu primer amor, a punt, vetllant,
i en cada cos de dona que estimaves
el meu s’hi interposava
i et feia sentir estrany
aquell cos,
i el contacte carnal jo te’l glaçava.
La teva joia era tan alta
que esdevenia quasi insuportable,
com un dolor estrany.
Volies aquell cos,
darrere el cos, a mi,
i arribaves al cim
d’on em reptaves
som si mai el meu glavi
no hagués d’humiliar-te.

Però, ara, per fi, estem sols tots dos.
Ara, per fi, estem cara a cara.
Tu que tot ho has volgut
aprèn a abandonar-te.
No podràs ser ben meu
ni jo podré estimar-te
ben del tot
si resta en tu
un sol bri de desig.
Jo vinc a deslliurar-te, presoner:
a deslligar els teus braços
dels nusos complicats
dels teus abraços;
a deslligar el teu cos
fins al perfet repòs;
a retornar als teus peus
els camins i conreus
recorreguts en va;
a esborrar del teu rostre
aquest cúmul de rostres
que s’hi amunteguen
com un cos vora un cos
en la fossa comuna.
Tot m’ho he d’endur de tu
perquè després tu vinguis.
Heus ací tres rodets
per a desfer la xarxa
dels teus sentits, subtil.

En el primer rodet 
cabdellaré el fil negre de la teva mirada.
Que llarg, que és aquest fil!
Quina esfilagarsada!
Mira com va sortint
tanta dona mirada.
En el segon rodet
cabdellaré la llana
que el teu tacte debana
i que et cobreix el cos.
Quins munts de carn humana!
Que blanc, el teu amor!
En el tercer rodet
hi haurà la seda roja
que els teus llavis estoja
amb fil imperceptible!
Però no es trenca mai.
Quanta sang que bevies
amb els teus besos, mira.
¿On, digues, l’escondies?
Vampir, cruel vampir!

DON JOAN s’ha anat afeblint progressivament i s’estén sobre el llit, agònic. La DAMA el besa i s’estén, amorosament, al seu costat. El vent d’enduu les decoracions que representen la cambra de DON JOAN i descobreix un paisatge un sota un cel estrellat. Fulles de tardor, empeses pel vent, travessen l’escena.