DIANA: Així m'agrada, que siguis un fill obedient, submís als meus requeriments. Has començat molt bé, fillet. Sembles un llop abeurant-se en un estany. Quina set que tenies! Quants caramels que saps descobrir! Què fas, ara? Ah, encara t'enfonses més? No em pensava que la teva llengua arribés tan endins. Comença a creure que m'estimes de debò. Sí, sí, tinc la vulva molt sensible, molt vulnerable. La punta de la teva llengua esdevé pviperina quan em toca aquí. La fas dringar com un escallarinc celestial, que només tu i jo podem oïr, o potser només jo. Però tu no pares, la balança es decanta cada vegada més a favor teu. Vull contrapesar el teu diabòlic treball fregant-me els mugrons i no hi pervinc. També ells et són còmplices i semblen aliar-se contra mi. No són tres sortides per desfogar-me, com jo creia, sinó tres obertures, tres entrades vulnerables del meu castell assetjat, encerclat i saquejat. Ja està! Ja has aconseguit el que volies, miserable! Ja veus com m'estremeixo, per culpa teva, no t'ho perdono... No puc més! He dit que no podia més i tu insisteixes. No em dónes respir. En lloc d'apiadar-te de mi, tornes a burxar. Què dimoni t'inventes, ara? Els teus llavis, com els d'un truja, s'han convertit en una gran ventosa. Em fas el buit, com si em volguessis engolir tot el sexe i, a través d'ell, arrabassar-me les entranyes. Porc, animal, més que porc, no veus que em crucifiques a dins del teu maleït confessionari, fent-me això? Si no fos per l'estola que em protegeix i que em confereix la dignitat que em cal, em creuria una dona nua, però sóc una papessa, ho sents?, la teva papessa, i ara et mano... Animal, garrí, et deia que et mano... Em fas estremir més del que volia. Per segona vegada, sí, per segona vegada he arribat al cel i m'has fet caure. Estic morta, fillet, esgotada. Em sembla que ara ja m'he tornat insensible. Si no fos a causa del meu orgull et perdonaria l'última part de la penitència, però no puc fer-ho. Veig que tu també estàs cansat i tornes a la voluptat de la llengua, a dir-me coses dolçament, com si em cantessis una cançó de bressol. Ninet meu... Cabró! Recomences amb la teva ventosa de garrí, de truja infame, buscant les trufes amargues de l'amor, absorbint el meu sexe, que vols capgirar i endur-te'l com si fos una presa. No sabia que poguessis covar tan males intencions. Desgraciat! Què fas, ara? Amb les dents? No veus que me l'escapçaràs amb els teus rosecs de fura? Que no ho veus, que és molt delicat i que em faràs sang, que em pots matar? Prou, prou, acaba d'una vegada. Tan de bo no t'hagués posat aquesta triple penitència, que es torna contra mi mateixa. Tan de bo no hagués vingut mai a combregar i a mostrar-te els meus dos cabridells, les meves tórtores esclaves. Tan bona que he estat amb tu i ja veus com m'ho pagues: a mossegades! Ah, saps barrejar les mossegades i els petons, les dents i la llengua, per fer-me més mal, per fer-me sofrir més. Quan em penso que m'amanyagues, tornes amb les teves tisores bucals a triturar-me i tinc por de llançar un crit que se senti del carrer estant. Millor! que ho senti tothom, que vinguin i et detinguin, que vegin la dolenteria, la perversitat del seu vicari! Ja hi és. Ja està. Ho has aconseguit per tercera vegada. Satanàs!