El cinema implica una subversió total dels valors, un trastoc omplet de
                   l’òptica, de la perspectiva, de la lògica. És més excitant que el llumí, més
                   captivador que l’amor.
                                                             Antonin Artaud.

1. El cinema és entès com a metaficció. El film s’origina com un més enllà de la ficció individual: un bombardeig constant d’imatges que es troben en moviment a partir d’elles mateixes.
2. El cinema té un funcionament de tipus esfèric: les imatges transcorren sobre la pantalla construint llur realitat sense que res exterior hi pugui intervenir.
3. La pel.lícula pot projectar-se sense la necessitat de l’espectador. En canvi, aquest darrer necessita existencialment el film per tal de determinar-se com a ésser. L’espectador està lligat de manera essencial a l’existència de la pantalla. La destrucció d’aquesta provoca la mort del primer.
4. El total distanciament entre el film i l’espectador fa que cada un resti enclaustrat en la seva única vunció anteriorment establerta. El film es determina tan sols com a emissor mentre que l’espectador es constitueix com a receptor passiu a partir d’aquest: la influència és tan sols unilateral.
5. És a partir de la no necessitat del fet extern que el film pot configurar-se com un orbe tancat en ell mateix. La possibilitat d’existència resideix en el seu interior.
6. El cinema és una forma de metamorfosi: posseeix l’esma per transfigurar la ficció on resideix l’ésser en un altre estat de ficció alternatiu. El cinema, quant a metaficció, té la possibilitat de modificar l’estructura sintàctica de la ficció de l’individu, té la capacitat de generar una realitat completament nova experimentant amb nous límits de la consciència.