Aquí amb aquesta llengua et diria, mandrosament, 
entre glop i glop de tea, "dear friend", 
i et duria a la riba del Thames i t'explicaria la Tower  
i més crims que no s'hi van cometre. 
També t'agafaria de la mà i en el reading-room del British 
t'ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres, 
que expliqui l'enveja del nostre poble. Veuries 
homes plens de saviesa orfes de la pretensió 
dels nostres importants filòsofs de Vic.

Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis, 
fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta, 
que vols dir el que veus, el que desitges 
i els límits atrofiats de les persones i de les coses. 
Però tot d'una i sense saber com, et trobaries a la Tate Gallery 
explicant història d'Espanya davant d'una tela d'en Tàpìes. 
Contaries a aquell anglès tan anglès 
que el teu pare, com tants pares, va anar a la guerra 
i que no vol parlar i que no vol pensar 
i que només sense paraules comprèn les ganes 
d'estrall de paradissos de vidre.

També aniries a una tomba en un cementiri allunyat 
i veuries l'efígie barbada, parlaries amb la gent d'allí on fos, 
et corprendria el dolor davant les tendetes pobres de Petticoat Lane 
i t'adonaries que ser pobre és trist arreu. 
Sabates gastades que la gent compra, atmosfera de menjar putrefacte. 
Però et sentiries tan lliure i feliç 
que no cobejaries cap deler de retorn, 
si no t'esperessin els amics i les ratlles que volies estripar 
i tota la feina que queda per fer.

Es fa tard, en aquest parc ja queda poca gent. 
El metro estarà mig solitari i els carrers 
cantaran la inhumanitat de les grans ciutats. 
En alguns d'ells potser una mà criminal 
llucarà assedegada de la sang que voldria, profanament, beure. 
Ho diuen els diaris del vespre i deu ser cert.