No s'arna el dolor, no. 
Hi ha, però, una herència subtil 
que ens llança cap al que tu voldries. 
Tot ha estat viscut i cal acomplir els dies. 
Se m'acudeix la protecció de la ciència 
amb tota una terminologia: els arbres 
de derivació sé que, alguna vegada, són finits 
i que no podem pas tornar enrere. 
Hi ha, també, tantes converses impossibles 
(hauries de conèixer la meva saviesa 
per veure la mala fe de la gent bona 
i la crueltat insidiosa dels febles). 
Tot això, és clar, són tristos pretextos 
per emplenar l'impossible -aquest munt 
d'anys no sabre, penso, què fer-ne-.  
M'he arrapissat a la primavera nostra 
que prometia escalf i, tot d'una, 
s'ha disparat amb neu i pluja i recança. 
La lletra "fi" a sota: grup nominal i verbal; 
més avall encara: l'adjectiu, el nom, el verb 
i el que en diuen adverbi. A la fi, 
el dibuix es tanca i he de seguir sense mirar, 
potser, tot el que queda enrere.