Després, sense el teu talent, 
totes hem estat, més o menys, 
mig monges i mig putes, 
mig de claustre, mig de carrer.

No hem tingut el teu pudor. 
ens ha mancat l'enginy 
del secret gentilici, 
el talent de sonora màscara.

El meu poeta no valorava 
ni paons blancs, 
ni música de missa, 
ni rebregats mapes.

Com al teu, però, 
la mainada cridanera l'atabalava, 
i no es delia ni pel te amb melmelada 
ni per histèriques dames.

El nostre temps, ben cert, 
no ha estat tan patètic com el teu. 
Per aquesta raó, potser, 
t'hem de retre homenatge; 
més encara pel teu vers, 
d'agulles tan daurades; 
per la teva saviesa, 
que ni les traïcions amaguen.

També perquè t'han cantat més 
que tots els versos que vas escriure; 
tan gelosos, que volien immortalitzar-te 
amb llapis i pinzells i càmeres;

i perquè sempre seràs 
tan lluny i tan a prop 
de les nostres conquestes, 
de les nostres davallades.

Després, sense el teu talent, 
totes ens hem sentit com tu, 
mig monges i mig putes, 
tants dies, tan repetides vegades.