Des del portal de casa, 
encara puc veure 
com enfila el carrer el pare. 
A dins, una mare, abans, 
molt abans de ser una malalta. 
Al plat, per exemple, un bacallà 
amb carxofes, ou dur i panses: 
podria ser un divendres de Pasqua. 
Tot d'una, sona un esbart de gosses: 
el metall al pedrís, de l'home 
en deixar la llet per a la casa.

En les imatges, tot encara és possible, 
i en l'olor i fins i tot 
en un invisible tacte. 
Miro el llibre obert 
i vull creure més que mai 
en l'anacoreta de l'Edat Mitjana: 
"Tot anirà bé, tota mena de cosa 
anirà bé." 
Com fer-se pas, però, 
entre tants records, 
tanta presència absent, 
tanta, tan quotidiana recança?