Cala, nua i somorta;
de colors n’està buida la paleta,
eternitat, primera persona plural,
de la mel que vessa
en aquest retrat.
Incoherència.
-«Ets tu, Nit,
qui em busca?»
Llum, verda fosca
del diàleg, les mans.
La paciència mal
esmerçada, captaire
d’esbufecs i vibracions.
Escriurem un cant
als set vents, si véns,
et deixo el poema
sense acabar.
Més propera ets,
mentre l’aigua
et dibuixa,
és olor d’estiu,
pessigolles als ulls
sota els pins
i el moll et demana
que hi repengis les cames,
sorneguer.
Més enllà és fosc.