No t'has mort, Blai Bonet de Santanyí, àngel foll,
jove etern que tocaves el cel nit i dia.
No t'has mort, bé que ho diu la ràdio, ho diu la tele,
ho diuen els diaris i els amics que truquen
per compartir la teua absència sobtada.
Tots diuen que t'has mort, però no és cert.
No me'ls crec, perquè sé que no ets mort,
que allò que mor en tu no és que et fa Tu,
que en tu només mor l'aparença de l'home
que ens guardava paraules, dites des de l'ànima
encarnada en un rostre tot ulls de tant mirar la mar.
La teua compania aparaulada ara és més pura,
més intensa, més transparent i blava en el deliri.
Tu ets paraula feta vida, paraula en clam de ser.
Paraula que no calla, música en veu
que ressona en els nervis i perdura en la ment
com un eco en la serra, com la remor del mar,
tan clara quan es fa silenci en la calma
com quan retrona tèrbola en la tempesta.
Diuen que t'has mort una vesprada de desembre,
al ple de l'hivern de l'any 97, quan el sol 
comença a voler créixer i anunciar vida nova.
Llegint-te, ara que diuen que t'has mort,
torne a dir que no és cert, que no és ver,
que quan un home té el do de la paraula 
i la sap dir que no és cert, que no és ver,
que quan un home té el do de la paraula
i la sap dir en plenitud, a doll i a brolls,
quan mor, el que mor en ell no és Ell.
Ell, Tu, Blai, com Jesús infant, renaix
fent-nos sentir viu el seu sentir.