Dans l'eau creuse des puis
Aux ténèbres de mines
Mon coeur et ma tête se vident
Tout le ciel s'écoule par eux
 

DESNOS-APOLLINAIRE

Jo era una gàrgola entre líquens i, a sota meu, a baix de tot, forà, hi havia el món. Jo em contreia. M'alava. La meva ganya, si aiguava a raig, més tard cantava un degoteig de pocs gargots, un suc amarg, indefinit, que queia avall, del cel estant, fleuma-i-rosada. I així, amb desesper, brollava, doncs, a les enfores, quan incomptats lustres de pluja vessaven damunt meu d’ençà dels pous de l'infinit, des de la llengua a la fondària, a fi de rentar el món que adesiara alçava el cap i em contemplava bocabadat o indiferent des d'un hermètic formigueig. I jo, a cada glopada que em sortia, a cada doll plogut que expremia i perbocava, perdia el jo, m'orava, vomia a l'altra punta de la nit, entre vertígens d'altura, i amb la difícil fesomia de qui passa per mals tràngols, golafrement i regirada, rar epicentre de l'oblit, o derivant de llàgrimes, sempre tan clara la saliva, les urpes dures, forçades a dur el dol de tants diluvis, alhora que em creixien, als arreus del cos, barbussos de verdet, molses insanes, arcs i apèndixs, armes-de-sempre promptes a la guerra, perllongacions d'un os ben decadent, corn d'alicorn en forma d'arpa a punt d’encetar un cant amb crins de vent, l'engargussat moment de l'aigua que és estimbada a l’inframón, descomplagut de tantes púrries, que a l'allà baix segueix essent regat, de tant en tant, pels urcs d’uns llimbs massa infecunds, desalçant l'aigua... O l'invertit pitxell que sóc en mans de l'embriac, o alienada claveguera que viu de gotellades, esquitxos d'univers, tristes grisalles d'un cel foguer, limítrofe de Déu, que com l'Estix és constantment solcat per quilles d'ànimes.
……………………………………………………………
Si no sóc càntir relliscat: un reguerol en terra mostra la clivella per on s'escola l’univers que tenc a dins, i l'aiguafils que aquí em neix, sortint del crull, se'n va de nou a aquella deu d'on va sortir. Perquè no res s'estagna en mi, ara que un trenc tan arriscat se'm bada com cesura, i no contenc sinó allò que fuig, que és no dir gaire, ni fons ni riba, un omelic que sagna, hores i hores infundades sense arribar-me a omplir, fugint sempre de mi, a fi d'anar a la font i allà matar la set que em fa esser neguit d'assaciar-la i dir: "i els rius deixaren-me baixar per on més em plaïa!", truncada guerra que sempre es vol nodrir de llostres d’aigua, fang dividit que el di-vident esquinç separa, via hemàtica, l'apostrofat decol·lament de si, tot destil·lant l'anihilar-se, ull degotant d'arcàntgel, ab-istme, espai sens mur dels aiguamorts. I mir les dernes, sí, trossos de mi abreviats que envegen un retorn a regions frígides, sentint la irritació dels abeurats que mai no han de tenir un assossec. Ara que passa tanta d'aigua pel meu cos! De solament passar, de solament lliscar, de solament fugir, ella em perfà, em purifica, fidel a la fondària, allisa els desacords que em surten arreu dels llavis de la nafra, la fesa cloacal, excelsa i pura, on l'aigua empresonada va despertant-se del seu son d'àmfora... I sí, un cel sencer ha vessat tot a través meu, reduït a sanglotades, per la culàrsega; tots els seus reis vénen a mi per traspassar-se, jo que m'estic aquí i resistesc amb un obscur hiat, pou emulat d'orins ben cantirats i escolaments d'espasme i d'aiguasutge, jo que aquí visc per terebrar tenebres amb dolls d'ànima, desalterant la set, essent l'enquimerat circulament de sabes inaudites on un negat va mig surant amb ombres passatgeres, al fil de l'aiguaneix i els morents d'aigua.