desguitarrada vida, t'estàs dreta: amanyocada
al teu simple, al meu simple
joc de cadàvers que hem sargit
amb el cordó dels cignes
als meus forats, al cor —
en el llibre i volum del meu cervell —
ben prop d'aquells,
els enroscats,
suats,
els anusats colls llargs —

—porta ara
la teva nosa a passejar, l'has d'anomenar així:
«Avall», que aqueixa rosta decidida
que neix
dins del teu braç et mostri
la fel que engendra
la majestat dels roures,
perduda en la brillància

(el cadàver és amb el rei, però
el rei
no és encara amb el cadàver), i vegis
els llampecs virolents de la canya dilecta —porta-hi les ànedes,
llença-hi
l'ocellada bleixant
de la caça abundosa que escorrima
sinuosos dibuixos
damunt les plomes mormolants
de dos-cents anys enrere —

—i llença'n, però,
la pitjor part…

aquí tens els forats: posa-hi daurats sense inici,
posa-hi sencera la motllura —volta-hi l'exèrcit
de les relíquies l'arbreda, entre no-res i desfalc,
allà on el mort
es mor dues vegades, o potser més,
crispat d'aroma, la solitud ornada amb la tendresa —

troba'ls aquí, vell talp,
¿o pots urpar dins de la terra tan de pressa?
—entra en el trist hospital, dins brocals sense pou,
amb les pregàries neurastèniques que es mediquen al damunt
de la llàgrima envidriada, brossures,
raigs de l'hivern, amb Rembrandt—: primer són dues
ametistes que tallen bruscament
les fímbries robades de Saturn, després
dos càvecs
que finalment s'afilen
passant de l'una
a l'altra mà, talment els dos somriues musicals
del sabre del guerrer quan dalla
la flor que cohabita
i diu: two Clowns, gravediggers

—ells bé sabran, com tu,
perdre l'estona
amb l'una
de les molses òrfiques que descalcen;

la llosa t'ho agraeix,
l'argent
malabaritzat et secunda
en la revolta,

llença'm la morta, aquesta, sí: la més blanca, amb les llenties
d'aigua als polsos —fes que sonin avui
les gargamelles corals
de les trompetes-flestomia,
entrem llavors dins del seu nínxol fresc:

ell, Samuel,
l'alatrencat, sospesa aquí,
amb els tres quarts
del seny corcat d’un monarca,
el més menut
dels abismes, o aquells
cristalls
de glicerina
del físic Crookes —

la balança cau sempre
d'aquest costat del buit,

la nit, perduda enmig de dues clenxes,
t'haurà atacat un altre cop
en aquest veraç
interior corb
de Shakespeare —