Quan s’obre la nit,
plena,
la ciutat que és una sola
queda absorta
entre fonema i fonema.
Què dius?
Rius en cada nota.
Camín amb la sordina posada
cap a la llibertat,
cendres a l’horitzó
de vermell vertical 
i un blues verbal 
que m’ajuda a articular
la llengua, suau,
suau, suor.
De nit i endins,
que la ciutat és una
i sola i es pinta 
i balla, aquest jazz
dissonant que queda penjat
en el darrer acord
de la matinada.