Sis bronzes grisos d'alba. Tu dormies. 
Un ressò humit de campana tal volta et despertava 
mentre jo, a l'estació, mirant entrar la gent, 
provava d'empassar-me 
a cops d'indiferència 
aquella amargor freda de comiat no dit. 
 El cel es desvetllava a poc a poc 
i el varen corcar ocells. Només després, 
quan el tren ja arribava al segon pont 
i amb ritme acompassat feia créixer horitzons al teu voltant, 
em vaig veure les mans plenes de nit 
i em vaig imaginar com una onada 
submisament tornant a tu.