Portes a les parpelles pensaments d'horabaixa 
i a darrera estanys trèmuls ferits de sol que guardes 
gelosament i tendra, fidel a muts designis. 
Rera nous jocs o immòbils esperances 
de miratge i vellut retorn a tu. 
Al so de tes paraules, una eterna cadència, 
o al tacte aquell de fruita que ja fa temps rebuig. 
Car, malgrat tot, les teves mans de riure 
sempre em seran petites. Són els ulls 
que t'encalç amb delit. Els ulls que em negues sempre 
abaixant-los callat, eternament esquiu. 

 Que el meu crit vincli l'arbre dels miralls 
o amb esqueix de llençol obri finestra blanca: 
sabria dels misteris color d'ona lleugera 
que endinses al mar dolç del teu esguard 
servats per un estol implacable de somnis. 
Ombrívoles parpelles, pensaments d'horabaixa.