Com cada nit la son, que emplena els amples 
barrancs del cos, es torna boira i sura 
sobre el palau en runes de la cambra.

Amb poca llum 
(l'espelma em fa sentir lliure i pretèrit), 
els ulls, d'un blau gastat, acaronen les cares 
ocultes i secretes dels objectes.

                                            Lentament 
(el temps ha après que córrer és també inútil), 
un home pens en Déu. En lloc d’escriure, 
comença a rompre noms i a cremar cels pastissos.