Veure’t despertar 
encara sota l’efecte del somieig
amb cabells que susciten electricitat,
despullada, dansant embogida 
el ritual de l’albada 
quan tot just els déus encara badallen.
Despertes el món,
tu, que ets la dona circular
mantinguda en l’infinit 
i em fas estremir
en cada moviment espasmòdic,
com si jo només fos aparença. 
Arriba el ditirambe
i t’arrossegues en el jaç
com si en un acte brutal d’entusiasme,
en la màxima inspiració divina,
et llancessis rodant per les muntanyes
fins arribar al crit vermell 
del foc que canta el cor 
revelant la paraula tràgica
i convertint l’univers 
en un únic i creador, vital, orgasme.