Unes parpelles que es desclouen  
entre l'horror de dues nits, 
i el centelleig d'uns ulls que es mouen 
entre dos somnis infinits...

Amics, la vida és bella cosa, 
és un bell dia somrient; 
la flor encara no és desclosa 
i els fulls marcits ja van caient.

Mes d'eixa flor que un jorn es bada, 
en el recó d'un gran jardí, 
s'eleva, en mística volada, 
un misteriós perfum diví,

que, quan la flor s'és esvaïda, 
sura per l'aire tremolós, 
i ressorgeix amb nova vida 
dins nova estela d'esplendors;

i qui, quan l'hora és arribada, 
ens clou els ulls amb dolç conhort, 
i al cim d'una ala desplegada 
ens du triomfants sobre la mort.

Ens deixa al front una carícia 
com el refrec d'un bes alat, 
i ens deixa als llavis la delícia 
d'ensaborir l'eternitat.

Ens fa sentir la consciença 
de nostra espurna d'immortals, 
i en un moment de vida immensa 
reclou centúries eternals;

i al mur del temps congria i traça 
l'ombra vagant de l'esperit, 
i enllà dels segles la traspassa 
sota un reflecte d'infinit.

Oh tendra i vaga melodia 
que no percep la multitud, 
ets una dolça tardania 
del nostre ésser de déu caigut!