I tot de sobte, amb l’esma ja vençuda,
l’altre que vaga i viu en mi
ha decidit trobar la llum
dins una tina plena de paraules:
eclipsi i vol, límits, atzar i cendres.

Ell, alosa del bon passar,
l’hoste que porta el mateix nom,
aparia la bugada que ens acordi
l’estatge de la neu i la ventura.

A l’altra banda del mirall,
jo cerco vent gelat i fruita amarga,
les roderes del cant secret
i un fogall de deserts on res no brosta.

La clau és meva i ell ho sap:
li calen les aigües d’aquest poema
per trobar-se i retrobar-nos.