ELLA

Vaig arribar un dia a l'antiga ciutat. 
Una ciutat absurda. A mi no em deia res. 
Tampoc no era precís. Simplement era un lloc 
on dormir per la nit i dinar a migdia, 
comprar en el mercat, abocar-se al balcó, 
planxar mentre la brisa estremeix la cortina, 
mirar com es despenja el crepuscle entre els pins, 
escoltar unes músiques de Vivaldi o de Gershwin 
i fer també l'amor solament perquè el cos 
et demana l'amor o perquè veus que un home, 
un home qualsevol, de sobte et necessita, 
car si no fos amb tu no faria l'amor. 
Crec que no està molt clar això que he volgut dir. 
Però pense també que si estigués ben clar 
seria igual també. Bé, ja he dit massa coses.

ELL

No. M'agrada escoltar-te. Et contemple. T'admire. 
M'agrada molt mirar-te, mirar-te, escoltar-te. 
Deixaria passar els dies com si fossen 
carrers, rambles o rius, per la porta de casa.

ELLA

De vegades dius coses vagament inspirades.

ELL

Jo sé que tu te'n rius de tot açò que dic...

ELLA

No. Paraula.

ELL

                  Et recorde. Et recorde, em recorde. 
S'apodera de mi, fosca, una vehemència 
quan recorde aquells dies. Quan ens vàrem conèixer 
i t'agafí del braç i te vaig dur a casa 
amb el pit ple de glòria com si fos una vela.

ELLA

Sí que estàs vehement.

ELL

                                   Sóc tan feliç a voltes!...

ELLA

Però ho dius amb tristesa...

ELL

                                        Saps? És por. És la por. 
De vegades m'agafa la por en un grapat. 
Crec que vaig a morir-me. Veig que m'estic morint. 
Deixa'm les teues mans. Fedra, Fedra... Et mirava. 
M'agradava mirar-te. Era un bar, en el port. 
Bevia vi i menjava les olives partides. 
Davant estava el mar i en el mar els vaixells.  
Més enllà, un glop de roques i en les roques els pins. 
Mirava la finestra de la cambra on vivies, 
mirava la finestra alegre de cortines. 
Et pensava descalça pel passadís en l'ombra. 
Pensava moltes coses que ja no sé com dir. 
Ha passat el moment i no sé dir-les ja. 
He comès un pecat que ja no té remei.

ELLA

Ara sí que no sé de què m'estàs parlant.

ELL

Un pecat. Ara sé ben bé que era un pecat; 
el pecat que he comès. Raonem, ara poc. 
Abans era distint. Ens hem dit tantes coses!...

ELLA

Potser les hem dit totes i per això els silencis.

ELL

No és això exactament. De sobte m'entren ganes... 
Et parlaria en vers. En versos de deu síl.labes. 
En versos de deu síl.labes i en estrofes de tres.

ELLA

Deixa'm les teus mans... Crec que no es pot voler 
com t'estic volent jo cada dia que passa. 
Un amor gran, tan gran, tan gran com un crepuscle, 
un amor com un claustre romànic al crepuscle, 
un amor que s'agrupa al teu voltant i el tens 
damunt teu i no el notes i ets tendrament feliç.

ELL

Et vaig veure i et vaig voler tenir per sempre 
i et vaig dur a ma casa i et vaig fer l'ama d'ella, 
alta i fragant com una llimera en el corral, 
alta i fragant com una llimera en primavera. 
Però jo et necessite tal com et vaig conèixer: 
una mica llunyana, una mica impossible... 
Una finestra oberta sobre la pau del port...

ELLA

Potser era dimecres quan jo vaig arribar. 
O seria divendres. O seria dissabte...? 
Pesava la maleta inconcebiblement. 
Em va costar moltíssim arribar allà dalt. 
Uns carrers plens de pedres, rupestres, costa amunt. 
Dalt estava la Seu. Deixava la maleta 
en terra i m'aturava, m'apartava els cabells 
de la cara i mirava. El sol, la pols, les pedres: 
un panorama groc, absolutament groc. 
Groc i calent. Després vaig seguir caminant. 
Vaig arribar per fi. Vaig pujar l'escaleta. 
Una escaleta fosca. A les parets hi havia  
-ho vaig veure després- inscripcions obscenes. 
I també, coses tendres i adorables, llunyanes: 
"Et vull amb tota l'ànima", "Sols sóc feliç amb tu", 
"Amb el d'avui són setze", "Et pense pam a pam". 
Un cor amb la sageta. L'home aquell ho volia 
saber tot: nom, cognoms. Ho escrivia després. 
Em va donar la clau. Vaig obrir i tancar. 
Vaig deixar la maleta, aleshores, en terra. 
Hi havia una finestra oberta en el capçal 
del llit, un llit metàl.lic: la recorde i l'estime. 
M'havia deixat caure vestida sobre el llit 
i passaren les hores i van encendre els llums, 
tots els llums del passeig, tots els llums del festeig, 
aquells llums entre els arbres, els llums de la ciutat. 
Tocaren a la porta i em vaig llevar d'un bot.

ELL

Per tu sé què és l'amor. Abans era distint. 
Deixa'm el teu genoll. El teu genoll... S'imposa  
el record del genoll sempre que faig memòria 
d'aquells dies que no puc ni vull oblidar...

ELLA 
Deuries descansar. Estàs treballant massa. 
Deuries viatjar, què sé jo, ja m'entens.

ELL

Tinc por. Només tinc por. Veus? Et toque el genoll, 
i tinc por, una por tan gran com una casa. 
I ganes de plorar.

ELLA

                           T'ho note de vegades.

ELL

Aniria a buscar-te altra vegada al port. 
A mirar-te. A escoltar-te. A veure't, quan venies. 
Quan pujaves l'escala alegre de tacons.

ELLA

Foren uns anys amargs, terriblement amargs. 
Els recorde i sent ira, una ira invencible.

ELL

Era alegre aquell joc. Em divertia almenys. 
Em pesava la casa inconcebiblement. 
Resolia els assumptes com podia i de sobte 
agafava la moto i anava a la ciutat 
i en arribar al port mirava la finestra. 
Un dia vaig pujar. Fórem els dos feliços. 
Després vàrem fumar. Parlàrem i callàrem. 
Ens tornàrem a amar. Quan es va fer de dia 
et viu, dreta, en el llit: creuares per damunt 
el meu cos i baixares i et vestires dempeus 
just al mig de l'estança. Pensaves que dormia 
però estava mirant-te i et pensava en ma casa. 
I a migdia et vaig dur a ma casa en la moto. 
Vàrem menjar cireres en un hort del camí  
i ens amàrem en terra escampats per la brossa.

ELLA

Quina memòria tens! Jo quasi no ho recorde.

ELL

Unes cireres dures, sensuals, que cruixien. 
Les recorde penjant en les teues orelles. 
I les recorde alegres penjant dels teus mugrons.

ELLA

Quina memòria tens!

ELL

                            Ens vam banyar també 
els dos en una sèquia i ens tombàrem després 
al costat del dacsar entre el soroll d'uns ànecs. 
Pujàrem a la moto i arribàrem a casa.  
Feia calor i vaig agafar aquell cànter 
del canterer i vaig beure i em vas renyir.

ELLA

Recorde que venies terriblement suat.

ELL

I vaig deixar el cànter, i com si fos un cànter 
vaig agafar llavors el teu cos i cridaves, 
i et vaig omplir de besos.

ELLA

                                    No descanses bastant. 
Deuries dormir més. Moltes nits em desperte 
i no et trobe al llit. L'altra nit et vaig veure 
en aquell balancí fumant en la foscor. 
I això em va causar pena. Me'n vaig tornar al llit. 
Vaig pensar. Vaig plorar. Pense que no descanses. 
T'ha arribat el moment de descansar; és just. 
Tot marxa bé i et pots confiar una mica 
i deixar que els assumptes facen el seu camí... 
Podem ser tan feliços!...

ELL

                                   Podem ser tan feliços!...

ELLA

No he pogut evitar el gran desig de seure'm 
damunt els teus genolls com he fet tantes voltes.

ELL

Però tot és distint...

ELLA

                              M'has fet la teua esposa. 
M'has fet l'ama de casa. Però també tinc por. 
Se m'eriçona tota la pell alguns crepuscles, 
com els dies aquells de la cambra en el port. 
Com un pressentiment. Com als cavalls els passa 
de sobte quan va a ploure... I em sé petita i tinc 
el desig de la teua mà sobre els meus cabells, 
i llavors em seuria en terra, et llevaria 
les espardenyes brutes de la terra de l'horta, 
et besaria els peus i posaria el cap 
damunt els teus genolls, entraria una safa 
d'aigua amb sal, et diria que em contasses això, 
com ens vàrem conèixer, com ens vàrem amar... 
Tinc por. Tinc molta por. Diria: No em conec. 
No sé qui sóc, d'on vinc. Em recorde en el tren. 
Tu no saps, tu no ho saps!... No sé d'on vinc, qui sóc. 
Diria: No em conec! I t'ho dic: No em conec! 
Agafa'm. De vegades note que se m'enduen. 
Són les teues paraules. Ets tu. No sé. M'agafen.

HIPÒLIT

Perquè estàveu a fosques?

ELL

                                          Hipòlit!...

HIPÒLIT

                                                 Bona nit...

ELL

No podies cridar abans d'entrar? Contesta.

HIPÒLIT

Jo no pensava

ELL

Fedra... ¿Se n'ha anat?

HIPÒLIT

                                       O serà 
en la cuina, dic jo.

ELL

                         Però... ¿com?... Fedra!... Fedra...!