Tu tens els ulls de cera. Jo de pedra. 
La mar s'aquieta. El dia fa esclatar 
les branques aferrades del plaer. 
Cercam plaer. Cercam el goig a pler.

Som ignorants asseguts al carrer.  
De professió liberal, sense estudis. 
Estudiam la matinada, el matí. 
Jo bé m'aprenc el teu cos de memòria. 
Tu estudies la llum de cada pèl. 
Seiem al banc. Hem estudiat. Ell parla:

"De nit posen flamenc. No m'entusiasma 
la festa de flamenc de cada nit. 
Era millor quan no hi'via els jutjats: 
els jovenets botaven i les prenys 
feien repòs segudes a les pedres. 
Darrere, sempre dins les cases velles 
les dones es reunien a aclarir, 
bordarres cares de flamenc i d'oli, 
qui era aquell i què calia fer 
amb els misteris usa del futur, 
si conservar-los, si pegar-hi foc, 
si havien de donar maldestre informe 
del jove d'allà dalt, per les gallines, 
què dirien si hi anaven civils."

Escoltam el flamenc amb so de ràdio. 
Aquí al barri just ens queda la ràdio. 
No ens desolam. No som esqueix ni arbre. 
Muts, ens miram. Som desperts. I correm. 
La portalada del barri és allà, 
fóra fàcil fugir-ne. El món és gran. 
Tot el món s'acotaria al teu pas. 
T'acotaries tu davant el món. 
Aprendríeu plegats. T'ensenyaria 
les mil històries que es repeteixen 
cada minut, cada segon novíssim 
en què una pell s'escarrufa de l'altra.

Ni civils ni gallines ni flamenc. 
Enfarcellats recorrerem les vies 
que són enllà les reixes de la sang. 
Tu t'enamoraràs del vent i el fang 
et cobrirà de besos i d'estries. 
................................................................ 
................................................................ 
Jo correré devora tu com un al.lot 
................................................................

"I aconhortat després 
de lo que mos pervendria, 
en ser que no et sent ni et veig 
que jo et contempl algun dia."

Carles Riba i Charlie Rivel s'abracen. 
Tenen desitjos i alenades pures. 
En comú tenen dues faves duesç 
En comú tenen el poema. Parlen: 
"Com és que coses que abans eren bones 
ara amb el temps han tornades dolentes?" 
"Serà que abans la gent no era dolenta."

"Tu què vols fer?" 
................................................................ 
   "I tu? què vols fer tu?"

Escoltam el flamenc en so de ràdio. 
Aquí al barri just ens queda la ràdio.

"Cap a on li pegaries, ara, tu?" 
"Enlloc, de moment. Tu què?" 
           "Poc ho sé."

Joan és savi. És bell i vell i savi: 
"Que lletges, putes, que són les gadelles. 
Sort que n'he après, ja, de conviure amb elles."'

Perquè vols caminar però no et deixen. 
Adéu la barriada. Adéu. Adéu.

Sé que diran que això no té entrellat. 
Diran: 
  "Aquest poema és una merda."

"Ja se'l poden ficar pel cul el seu 
manament subnormal de fariseu. 
Jo pas de llarg. Jo pas de llarg. Me'n fot. 
Me'n fot. Me'n fot. Verrim! Verrim! Me'n fot!"

"Ben dit, eh? Hòstia." 
        "T'estim. 
         Joan:

"S'aplega arreu estranya primavera: 
confusos cels ennigulats de lila 
fan negra i flaca i de segona fila 
la terra fèrtil de mesos enrere. 
De bades s'enravena la pomera 
a l'hora baixa i llarga a fora vila 
perquè per la ciutat enguany s'estila 
d'anar capbaix i amb embalum darrere. 
L'hivern és fuit. Adam torna a ser lliure. 
Ja pots despullar-te quan vulguis, Eva. 
Podeu ser pel carrer, ja podeu riure, 
ja podeu jaure fresquívol herbei 
perquè si no pareixerà que neva, 
que l'hivern torna i tornem-hi torna-hi."

Jo tenc els ulls de cera. Tu de pedra. 
Jo cerc plaer. Jo cerc el goig a pler.

"Qui no hagi dit 3000 belles paraules 
per expressar un desig inexistent 
que doni per estens i sense voltes 
la seva inèdita opinió en veu alta."

"T'estim. Només t'estim." 
      "Només." 
              "Deixau-me!"