Tinc tanta set com un got d’Univers.
Quan n’he begut, planerament i forta
sempre he sentit com una òliba morta
ressuscitava en la nit del meu vers.
Se’m fa tan avorrit parlar del vers
com a un fuster de com muntar una porta,
però en el vers la rectitud va torta
car és més gran la set que l’Univers.

Sé que podrem desvetllar aquest gran dubte
i esperonar-nos, un dia, a la llum
d’un sensual, bell, torrental abrupte
amb aigua clara i sens verd de verdum.
Mentre, Arxiax, caldrà desfer les trenes
per moure el pany de les nostre cadenes.