«Els plors de cellerot són de l’aimia,
que no contempla llum paradoxal
ni entén de soliloqui d’animal
quan rutlla el rem però el broll s’extasia.
És l’abandó un beuratge amb malvasia
amb un brot d’urticària fatal.
Recepta: cent mil passes; caminal
amb els plers inclosos; no traïdoria.»

L’aimia heu dit! Au, vine aquí, Tomeu,
i digues-li les vetlles d’animal
si tenen mica d’existencial
o són de cebellot, Tomeu, Tu Meu.
Què en dius? «Celler? El vi meu... n’és l’Aimeu.
I amb ell no hi tinc res de paradoxal.»