I al final tot ha estat 
com ho havíem previst 
(no ho volíem preveure 
perquè ens feia por i fàstic): 
ha guanyat la moral 
com qui guanya un partit 
de futbol o de bitlles. 
La moral és astuta: 
és la puta de l’ego, 
la disfressa del sant 
i la sang del mirall, 
és la sida del poble 
i l’amor del lacai. 
Total, que em fas parlar 
com si aquest finestral 
fos el temps i l’atzur, 
i la llum s’encengués 
just perquè s’ha d’encendre.

Si sabessis que jo 
sóc verdura i cos tendre 
i que tinc foc als ulls 
i esfínters a les mans 
i les mans sempre em puden 
de l’olor d’estimar-te. 
Si sabessis que he anat 
com un pàmfil amb compte 
d’estimar-te i no 
conquerir-te la por.

Si sabessis quant callo 
per a fer-nos tu i jo..
I és tant, que no dic 
per a no fer-te sang, 
per a no dar-te greix, 
per a no assassinar-te, 
ratolí, condemnat, 
pell de bleda transgènica, 
puta víctima, cranc,
amb aquell doll de ruda 
repudint-te la boca. 
Si sabessis, la pena 
que et llepo a cada hora, 
per a fer i fer àgil
un avui, no un demà. 
I tu, adéu, amor 
m’has venut tan barat 
com un moble corcat 
al bordell dels encants.

Ho prevèiem, recordes?, 
tantes nits sense sol 
i tants dies sens lluna. 
Jo me’n reia. Pensava: 
moral? Jo gojós. Tu, 
estotjant-te l’amor
en els plecs del teu greix, 
el que et veus al mirall; 
en les rues dels ulls, 
les que et veus al mirall; 
en l’ai! de les butxaques, 
les que tens al mirall... 
Jo et donava martell, 
te’ls tornava, xerracs,
un estol, paramenta 
de malls, de trons, d’Aire
que em pensava que eren 
resultat de l’amor, 
de la lluita a l’amor, 
del batec expectant, 
delinqüent i aferrat, 
popular i manyac
de la lluita concreta, 
profunda i darrera 
de l’amor vers la crisi!

I ha guanyat la moral. 
Les cançons de la guerra 
no acaben de fer-se 
a la gorja ja mai... 
Com podria callar 
l’arengada salada 
que a la gorja em fa crosta, 
no davalla a l’estómac 
ni al canó del budell 
i no arriba a cap clot, 
per avall fa baixada? 
Em rebenta, m’obliga 
de nassos i amb morro 
a fer més petites 
les coses del cap.

Si ha guanyat la moral, 
jo no hi penso, amoret. 
Ni em remoc ni renego. 
Jo no sóc tan crostó 
d’amargar-me, perdó, 
de negar que la fulla, 
quan l’arbre no la vol, 
no l’escup, aquell arbre,
ella cau, tota sola, 
i vola, vola i riu 
i allà on va, ves, fa vida.