Mai no us vaig veure
parar cap llosa.
Mai no penjàreu a l’estaca
de la cuina una escopeta.
Mai no apallisàreu, encara
que fos per aregar-la,
la mala vessa de les pècores.
Portàveu, adreçades com un cetre,
les corretjades
només per afalagar-les l’embranzida.
Dins les vostres coordenades,
reivindicàveu, fins i tot,
el dret a salvatgina.

Mai per mai ens corregíreu
-us sobraven altres tretes més dolces
per esmenar els fills vostres-
amb la fermesa pedagògica
d’un esclafit.

Mai ningú aconseguí engrunar-vos
els dits a la portada
vitenca de l’ofensa,
perquè el vostre amor propi
duia, de sempre, les mans
dins les butxaques.
La vostra pell cloïa les repinyades
molt abans de congriar-hi la crostera.

Els macolins de la convivència nostra
de cada dia,
que es fiquen,
indefugiblement,
dins les sandàlies,
lluny de fer coixejar les vostres malsofrences,
s’encofinaven entre els dits vostres,
com dins nierons de paciències.

Mai no servàreu memòria dels dolors.
Després de l’enclavatge
per la ort de la filla
aconseguíreu amb les llàgrimes
d’una continuada recordança,
convertir la fondària
de les nafres
en franciscans estimes.

Per a vós
només hi havia uns monstres, 
bords, entravessats de mala bava,
imperdonables.
Aquells, sedegosos de sang, 
folls de matera,
aquells que descobríreu,
esgarrifat d’evidència,
la nit del genocidi del Poble nostre.
-Guarda’t, fill meu,
d’ells.
Vigila a totes hores
i en tot lloc.
No et fiïs del color del seu pelatge.
Esgoten l’arc de Sant Martí,
tot just per disfressar-se
de la més
militar-civil-eclesiàstica
aparent honoribilesa.
Et clavaran per igual
si et surten
dels extrems,
tant per la dreta com per l’esquerra.

Vés alerta, fill meu.
Fita bé la foscor de la seva ceguesa
i espluga, tel per tel,
la seva ullada.
Si hi denegues
impotència, 
fanatisme,
enveja
i consciència segura de salvar-nos,
són ells.
Mai no et confiïs :
aquest verí de mescolança
salfumeja matera;
matera, fill meu, 
matera.