L’AMOR QUE JO ESTIM
Vull que visqui fora
perquè sigui festa
a cada trobada.

Perquè hi hagi crida
de goig a la sang
i vol de tendreses
als coloms dels llavis.

Perquè les campanes
els polsos repiguin
ofici de glòria
al cel de les rampes.

Perquè els ulls espurnin
als fiters esguards
bengales d’enginy
i polissonades.

Perquè els dits estrenin
al joc de les tresques
calfreds a la pell
de l’esgarrifança.

Perquè les paraules
del silenci pengin
garlandes al coll
de belles proclames.

Perquè esclati l’ànsia
l’encesa dels cossos
com el primer cop
que ens enamoràrem.

L’amor que jo estim
mai no vull que el mati
l’atac d’avorrides
vulgars menudències.

No vull que les fosques
del llit, caolanes,
facin de la nit
jeia d’escalfada.

No vull que els espills
trenquin l’encanteri
retrucant l’estampa
del cambuix diari.

No vull que l’avès
del frec esburbat
rebaixi el miracle
de les reverències.

No vull que el polsim
enteli el misteri
de les corpresives
fondals descobertes.

No vull que presència
que nodreix l’ardor
ajusti dogals
a les confiances.

No vull que el delit
que treballa el cos
llauri el mateix solc
a so d’escarada.

L’amor que jo estim
ha de viure fora
al marge de lleis
i virtuts provades.

Un hàlit d’encís 
pastat d’estratègies
tovarà el secret
de cada trobada.

Nodrirà l’enyor
segur que l’espera
madura certeses
a la cobejança.

Inventarà senyes
innocents de fum
per comunicar-se
des de l’escenari

amb envits de feines
amb trucs de famílies
amb fils sense escoltes
o amb cartes obertes.

A cada furtiu
transcendent encontre
vessarà les deus
de les estimeres.

I totes les terres
de les nostres carns
seran aiguamolls
sense illots ni ribes.

Només deixarà 
per fita i senyera
de retorn a casa 
el dit gros del peu.

I tota la resta
romandr¡a sirena
encantada al fons
de l’abisme d’eix

amor que jo estim
tenir tan enfora
que habiti dels segons
de tots els meus somnis.