Amor, adesiara sento mon pensament
que un sacre horror l'assalta en sa tranquil.la via:
a l'un costat vas tu, la usada companyia;
però ens volta una turba pàl.lida i vehement.
Tàcites ombres, òrfenes de fesomia! L'alba
neix plena de records; d'elles, ni el nom se salva
de dins la mar udoladora del present.

Amor, elles amaren també, i de ventura
va ser llur pit desesperadament avar;
¿no sents -cendra tornà llur pit- el secular
heretatge de joia que dintre l'aire dura
difús? Les ombres vénen de llur estatge mort
no a captar de llur tresor la dolça usura.

Amor, l'innúmer deute clama de dins l'abís!
Vivim dels juraments, els sospirs, les besades
infinites de tantes gèneres escolades!
També un dia la casa clara i el verd país
seran buits de nosaltres i sonors d'altres vides
ignorants que jo i tu, ombres engelosides,
en cada cosa amada ventrem un flam d'encís.