Silenci, àngel potent,
missatger entre Déu i el nostre pensament,
     no afeixuguis el teu vol amb roses
     damunt del cap, ni xopis les descloses
ales dintre les gorgues blavenques on fan nit,
del Temps bessons discordes, la Il.lusió i l'Oblit.

Fes-te'm coneixedor per l'àgil  revolada
     amb què deixondeixes d'un salt
la Veritat endins del cor adormissada,
     lla on l'albir del bé i del mal
no envia el seu oneig -oh platja inviolada!

        Com quan empunyes al vol
damunt la irada cima dels roures l'oratjol,
     i el rebats a la baixedat discreta
     del murtrerar; i el gran bosc s'aquieta
per l'esglai que n'eixís, al fresseig importú,
la dea esgarrifada del propi cos tot nu.