Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
     ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
     a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
     mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
          i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
     imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
     que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
     qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
          i minva cap al mar.

¿Quin moviment humà pot encara desfer
     l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
     o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
     que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
          sense un plany pel seu mal?