Les coses de l'oblit no són pas mortes:
     oh vent reial -eternitat
en fuga de la llum- el temps t'emportes
     sobre llur profunda ciutat.
Carrers com fes, torres com esperances,
     ponts com desigs complerts,
imatges en vertigen, com recances
folles d'encendre's sense límits certs!

Tentacular ciutat! Per a arribar-hi,
     quants silencis de lent camí,
sense almoina de l'imaginari
     ni que cap ombra dolça m'hi
seguís del meu present, per a invocar-la
     pel seu nom, quan no he
comprès la dura llengua que s'hi parla,
i era tot sol dins un ordre estranger!