Conjuraria, mans al cel, la nit
    i amb la nit una tempesta ardent:
grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,
i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,
i brusques morts d'estels; i de sobte, després,
    una aurora esclatant que et revelés
        -conjuraria, mans al cel,
        per a omplir els teus braços oberts.

    Em caldria, la mà sobre el teu front,
    el parlar d'un llenguatge inexistent:
violins entre els nacres d'un silenci marí,
i aloses sobre el món en son primer matí
i sil.labeig de fonts;
i de sobte, després,
    ton nom quotidià que et despertés
        -caldrien per a acompanyar,
        amor, els meus somnis oferts.