Vaig entrar a la llum marina
com qui es desperta d'un bosc:
ver en el verd, somiava
figures sense color;
cridat per veus fabuloses,
el cor no deia que no;
creia voler i no volia,
el temps no tenia pols.

Pura inquietud oferta,
l'onada en fou element;
un amor de mi tot d'una
me'n va fer estimar la llei;
l'espai davant meu prenia
camí dels meus ulls lleugers:
talment venia a encontrar-los,
poblat de descobriments.

Vaig comprendre que la joia
era sempre voler més;
fins contra la saviesa
de sentir que, obscurament,
vivia perquè la ruta
no era eterna, i perquè
amb ella el meu cant nuava
la paraula dels estels.

Els estels, nus com els ídols
que he refusat d'adorar:
el bosc de l'illa més alta
me'ls ha coberts sense engany;
hi he retrobat la innocència,
com si m'adormís del mar;
he dit: El meu somni... L'ombra
no m'ha respost; i he plorat.