Se querían. Sufrían...
               ...Se querían, sabedlo.

S'estimaven. Patien
que això signifiqués
voler-se; decantar-se
des de les nits ardents
cap a l'esclat dels dies,
per més innocentment
comprendre segons l'ordre
de la mar sota el cel,
de l'arrel dins la terra
quan la flor es construeix,
del color en el migdia,
del riu cap al ponent,
dels mots com una forma
més dura d'un secret.

S'estimaven. Patien
des de la llum, units
en un sol fruit d'absència
que madurava, llis
i opac, de l'enllunada
memòria de llurs nits.
Eren dos, sapigueu-ho,
que heu trobat i que heu vist
separats entre els altres
dins el nombre indistint.
La ciutat era vostra
i ells eren pelegrins.

Pelegrins l'un de l'altre,
com d'un déu escondit
que feien cert erms d'hores,
no tombats de país.
Llurs passos es perdien
sobre una terra humil,
que se'ls feia més baixa,
com si el foc ne fugís
i els prengués per endur-se'ls
cap al cim del sentit.
Com més alts, més donaven
la raó al desig.

Sapigueu-ho, es volien
per no morir d'amor.
Dos cossos es nuaven
com un crit en dos noms.
Dues vides petites
responien pel món,
i el seu deute de flama
s'alleujava en dolçor.
S'estimaven: deixeu-los
sorpresos de llur goig.
Per servir-se de l'ànima,
que ha estat subtil el cos!
Quan l'ànima  els desperti,
tornaran a voler-se
i a patir d'ésser dos.