Una vegada era
    un vell -oh, cosa rara!,
nét de son avi, i fill
    de son pare i sa mare;
i entre les meravelles
    que encare corren d'ell
diu que primer fou jove
    i que anà fent-se vell.
Sempre que li venia
    set, procurava beure
un got, o beire, o càntir
    d'un líquid bo per beure;
la fam, l'acontentava
    amb qualque rosegó
que, de la seva boca,
    baixava al païdor.
Sense llu, tot ho veia
    del color de les mosques,
i en canvi s'assegura
    que hi sentia a les fosques,
les més hores del dia
    feia l'ull eixerit;
però en venir-li sòn,
    s'entaforava al llit.
Sembla cert que movia
    la llengua quan parlava;
i que el seu caminar
    fou la cosa més brava,
una d'aquelles coses
    que sobten qui les veu:
car ell sempre avançava
    o l'un o l'altre peu.
La seva cara, per
    tristíssima planeta,
si no se la rentava
    ja és prou que anés ben neta;
i tenia les dents
    a la boca (ja és cas),
la qual em penso jo
    que era entre barba i nas.
Per fi s'empiocà
    d'una aital malaltia
que deien que si no
    n'eixís, es moriria;
però afegeix la història
    que no tenint diners
pel metge, no trobà
    (ja és estrany) qui el metgés.
Malgrat d'això finà.
    Ai las! la mort és trista!
Deixà de respirar,
    se li entelà la vista...
Ara son còs és cendra,
    no li negueu un plany:
li mancà un any de vida
    per ser més vell d'un any.