No et diré "Anem ací". No et diré "Anem allà". 
Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada 
l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem". 
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré  
dins de la meua mà la teua, em miraràs 
a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa, 
i miraràs el sòl, i de sobte, després, 
em miraràs també i també te'n riuràs; 
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa 
dins la meua, anirem. No deixarem de riure. 
I deixarem darrere quasi  totes les coses: 
poble, casa, carrer, pares, amics, parents. 
I no les deixarem: no les recordarem. 
De sobte tot això deixarà d'existir, 
o mai no haurà existit. Com nosaltres. Nosaltres 
tampoc no érem abans. Serem, només, de sobte. 
(Un incís: em recorde, irremeiablement, 
d'Adam i Eva sorgint del Paradís, tots nus,  
amb el cap abatut sobre el pit... ¿Te'n recordes?)