BALADA DE FRA RUPERT 

Fra Rupert, de les dames predilecte,  
menoret d'aparell extraordinari,  
puja a la trona amb el ninot erecte  
i com aquell que va a passar el rosari,  
sense gota ni mica de respecte  
als vots del venerable escapulari,  
mostrant, impúdic, el que té entre cames  
excita la lascívia de les dames.  
I amb veu entre baríton i tenor  
canta Rupert, l'impúdic fra menor: 

Gustós, senyores, m'avinc  
a explicar-vos com els tinc. 

Els tinc grossos i rodons  
com els Pares Felipons. 

I els tinc nets i sense tites  
com els Padres Jesuïtes. 

Els tinc frescos i bonics  
com els Pares Dominics. 

Cadascun em pesa un quilo  
com els del Pare Camilo. 

Se'ls podria portar amb palmes  
com aquells del Mestre Balmes. 

No els tinc tous ni tampoc nanos,  
com els tenen els Hermanos. 

Ni plens d'innoble mengia  
com els del Cor de Maria. 

Ni tenen les bosses tristes  
com els dels Germans Maristes. 

I no em ballen nit i dia  
com els de l'Escola Pia. 

No són els grans de rosaris  
que pengen als Trinitaris. 

Ni fan aquell tuf de be  
dels frares de la Mercè. 

Cap paparra se m'hi arrapa  
com als monjos de la Trapa. 

Ni massa tocatardans  
com són els dels Salesians. 

Ni peluts ni escadussers  
com els d'altres missioners. 

Ni amb el gàl.lic i els veneris  
d'altres dignes presbiteris. 

Ni ridículs ni pudents  
com ho són en tants convents. 

Ni aprimats per els mals vicis  
com els tenen els novicis. 

Ni tronats i plens de grans  
com els pobres postulants. 

Ni amb els senyals alarmistes  
dels ous dels seminaristes. 

Ni amb un tip i altre dejú  
com els frares de Sant Bru. 

Se'm poden contrapuntar  
amb tots els sants de l'Altar. 

No se'm poden tornar enrera  
com li passava a Sant Pere. 

I tenen un toc tan suau  
com els collons de Santa Pau. 

Són peces que fan lluir  
com els de Sant Agustí. 

I poden omplir un cabàs  
com els ous de Sant Tomàs. 

I encara sobrar-ne un tros  
com passava amb Sant Ambròs. 

Tenen aquell tuf honrat  
dels collons de Sant Bernat. 

No m'arriben fins al cul  
com a Vicenç de Paül. 

No m'escalden la titola  
com a Ignasi de Loyola. 

No em freguen la pastanaga  
com a Sant Lluís Gonçaga. 

Hi ha més tall i més tiberi  
que en els de Sant Felip Neri. 

No hi ha al món un tal encert  
com els ous de Fra Rupert. 

La que els toqui amb vehemència,  
cinc-cents dies d'indulgència.  
La que en copsi la grandària,  
fins indulgència plenària.  
I el cul que no els és rebel  
anirà del llit al cel. 

No té l'Església Romana  
cosa més noble i més sana,  
ni té l'Orde Caputxina 
peça més pulcra i més fina,  
disposada a tot servei  
Ad Majorem Gloria Dei.  
 

(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat,  va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)