Lluna plena: tassó de llet bullint,
termòmetre altíssim dels impulsos,
niu de cremades.
Ara tot camina cap a la
voluptuositat blanquíssima 
de les teves mamelles
on em refrec escamant-me
les pelletes mortes del record.



Quina setada que tinc!
I quina famada!
Fam de gana!
Fam de tenir fam!
Fam de fam aganada!
de fer l’animal sobre tu
fins tocar-te les heures,
fins soscavar-te i notar-te 
el calendari dels ossos
el calvari de l’ossada.

I quina setada que tinc!
Quina set més bèstia!
Quines ganades de llençar-me al pou de la cervesa!
I sobretot -és el més important- 
quines urgències per beure de l’innombrable. 



La boca
humida,
pel plaer, badada.
El sexe
humit,
pel plaer, badat.
Oh! cavitats sumptuoses!
Oh! petits regnes de les fondàries!
Oh! perles de l’obscuritat! 



Tot bon botó
hauria de trobar forat.
Diu Ausiàs:
Lo temps és tal que tot animal brut
requer amor, cascú trobant son par:
lo cervo brau sent en lo bosc bramar
e son fer bram per dolç cant és tengut.
I allà on un Dalí, Salvador, deia
tots tenim dret a una mica de pensament
paranoico-crític,
jo dic:
teniu lliure accés a la Bellesa Turbo!