Quantes dones han mort dins mi.
I com pesen.
I com s’arrapen als budells i les costelles.
Veuen en mi una platja,
i decideixen venir a morir,
creuen que tenen dret aquí 
a fer la purga i quarantena, 
i duen els seus cossos enormes de balena,
arrosseguen els seus ossos cansats,
els seus turmells, llurs artèries,
els maltractaments d’altres homes massa estúpids,
idees buides,
els seus turments, les seves dèries,
molta sofrença i el darrer bri esgotat de l’estimança.
Jo ho deix ben clar des del principi:
Aquesta mar calmada que ara us pensau veure
tan sols és un miratge;
però s’encaparren, ja ho tenen decidit:
han vingut a varar els seus cadàvers de princesa
a l’arena blanca que han intuït en mi.
No, no, jo bec cervesa, i de vespre vi,
i bec whisky, molt de whisky,
i m’empasso el fum de les cigarretes,
i a vegades ni es pot dormir de fum
per on jo he passat,
i escric!, fins i tot escric,
i em surten versos bàrbars,
descompostos des del centre i quasi sempre són tristíssims,
són dotats d’una bellesa inútil...
Però elles, 
ancorades d’ànima a l’arena, ja no escolten, 
just s’esforcen en el darrer sospir.
I jo em deman,
qui les porta, moribundes, mar atzarosa, fins a mi?