Tenies albercoquers a la mirada
i el teu cos, horitzontal i nu
part damunt del llit i del deliri
era blau de síndries surant a la mar.
Amb tota l’alegria de sentir 
que tu tenies la matinada al gest
i que aquesta era blanca, 
custodiava amb zel
el teu somriure acabat en espiga
talment un foc que no volíem que s’apagués.
D’hores ençà, s’han succeït 
una súplica de retorn, 
una tramuntana d’ansiolítics,
i als cafès, les converses tèbies de menys d’un hora
ja llunyanes al perfum, l’abraçada 
i el xiuxiueig a cau d’orella.
D’hores ençà, us deia,
el temps ha esdevingut
un lloc on perdre les coses.