Vull purgar un mal que no conec, 
sols el sé i el sent dringar dins meu.
Faig excursions extenuants, puig turons amb empits terribles,
intent grimpar més alt i més ràpid per tal d’abandonar-me,
però com una ombra estic lligat a mi mateix.
M’assec a la marjada. 
Em retur a omplir els pulmons de paisatge,
bec vi o aigua, i amb la mànega em llevo la suada del front.
Enganyant-me, fingint-me sadoll davant les pedres. 
Sento la seva buidor i la seva plenitud, 
i per damunt de tot el seu silenci: so precedint a la paraula.
La marjada em sembla
un rellotge aturat en un temps anterior a la humitat i les esquerdes, 
el gest silenciat del canvi.
Discreció i ulls, 
absència de sàlvia, 
ulls i pell tenen aquestes pedres,
però no boca ni lluentor.
Em torn a passar la motxilla. 
Abaix, ben abaix es pot veure la cala d’on he partit. 
El meu passat -pens- i la cala 
on les roques són atavismes calcaris, closques de gambes...
Però, qui sóc? 
Quin animal seguiria caminant sense tenir un lloc a on anar a parar?
El cel fa senyals de pluja i amb prou feines queda una hora de llum.
Deix una darrera vegada el pensament en suspensió, 
arriba la nit i res m’ajuda a posar nom al meu dolor, 
però el dolor ja no és meu, 
pertany a les platges.