Fa espessir al temps,
la part de desig
que l’amor conserva 
sens resoldre.
Però, com a mecanisme de la natura,
el temps troba
justa retribució a la injustícia
en la besada.
Territori on tot allò que d’ella s’amara,
es dilueix.  



Ara, 
que habit el temps
com l’ull que mira dins una campana, 
no hi ha veritats ni rectificacions.
Una soledat feta de silencis
ha estat la que ha permès
que jo senti allò que l’home i la natura
calla. 
Ha estat la revolució:
el canvi silenciat.
He mort,
però m’he salvat. 



Net i falaguer
alhora que negre,
un cul de silenci,
un cop de tramuntana,
m’ha deixat descambuixat, emmalaltit i sord. 
A les 6 i 24 de la matinada
d’un dia que no existeix,
en pilotes 
al pati de ca meva
alçant la verga 
com un estendard manllevat de vent,
em proclam Demència.



Avui vespre ha plogut terra.
En sortir de casa,
el cotxes aparcats en filera al meu carrer
com els guerrers del vast exèrcit de Xian...



Avui m’he passat el dia embotit dins un poema.
El poema com una escafandre que em permet de respirar
en aquest descens que he fet, ara ja de nit, 
a tants metres per sota de la realitat
o de qualsevol possibilitat d’una cala.
És, a vegades, aquest cordó umbilical de la meva fosca
el que em comunica amb la superfície,
i em permet de respirar 
l’oxigen, 
tot el que necessit
en aquest regne on intueixo totes les algues
i on es transformen en belles dones el esculls coral·lins,
i on la rancúnia desapareix perquè els homes 
o bé ja dormen o bé callen.