''És de nit,
              satèl·lits,
                            quan jo em faig gran.''

>
2. La nit interior
19
/21
2. La nit interior

*
Hi ha un arbre arrelat a la nit:
és l'arbre dels bojos, 
dels delirants,
dels dansaires,
dels impurs i dels insans,
de la gendarmeria estel·lar,
dels mags quàntics,
dels que udolen a la Lluna
a lloms d'un bou alienat...

Arbre feliç,
en el prat on tot tremola i entra
i on tot és invertit:
arbre que no existeix a la terra,
viu en l'aigua reflectit.

 

*
             M'estim la nit,
             perquè la nit pot ser dia 
                       Andreu Vidal

D'entre les millors qualitats de l'Home
trobaríem la de fer de les seves mancances, virtuts:
mirar la Lluna
i no sentir por
de moure els ulls
cap a l'obscuritat angosta
que l'envolta,
sabent que és la fosca
el que permet d'haver la llum
per allà on no n'hi havia.

 

*
                                Al meu pare,
             Armando Sánchez Conca,
                               in memoriam

Si Déu fos la llum,
la nit quedaria profundament desangelada
i els homes imaginarien altres déus;
divinitat vagarejant a les palpentes,
exercitant-se en l'àlgebra del temps,
en la ignota ubicació de les estrelles
i en l'amargor del seu propi engany.
Imaginaria l'home
l'existència d'una nit dins l'Alta Nit,
i seria la invisibilitat de les hores
la promesa acomplerta
del llevat que ens alça el lpa
i ens alimenta.

 

*
                Lo jorn ha por de perdre sa claror
                quan ve la nit que espandeix ses tenebres,
                pocs animals no clouen les palpebres
               e los malalts creixen en llur dolor 
                                       Ausiàs March

Temps, espai, udols
poblen la tenebra,
que s'encadena,
botant el dia
a una vesprada
on fa molt fred...
Però la nit dels malalts
s'alimenta de febres...
i surten al carrer,
de fosca camuflats,
els gats
que ho celebren
alçant les seves copes
on barregen
els verins amb les ginebres.

 

*
La nit
pensada de memòria
és una festa saturnal
on del foc del dia
s'espargeixen fums
i de la gelor el·líptica dels planetes
s'escapcen boires nupcials.

Copes, espases, bastos, oros:
juguen amb cartes rodones,
els infants,   
                la partida,
observant per la finestra
les cendres de la nit invertida,
al bar de la terrassa
on semblen estrelles
els cremallons de cigars.

 

*
                    És quan dormo
                    que hi veig clar
                             J.V.FOIX

Pensar la nit que em pensa
faig,
sabent que l'existència
no és ben bé una propietat.

Adormint-me ja,
només queda ordenar els arbres
en filera,
col·locant a un cap
el bonsai del passat
-una arbocera-
que s'engrandeix
i jo m'esforç a fer minvant,
ubicant a l'altra punta
un somni, 
              un possible,
                               un futur,
                                            un baobab.

És de nit,
              satèl·lits,
                            quan jo em faig gran.

 

*
                Davant un  fet / instintivament no previst,
                un animal / aixeca les orelles,
                l'home / aixeca un gratacel;
                vet aquí l'excés, / la incontinència...
                           Jaume Munar Ribot

Més enllà del crepuscle
existeix un vast imperi
d'animals que alcen les orelles;
callen els ulls,
creixen els silencis
com a ungles,
                    com a plantes,
tot palpa i és palpat...

I quan arribi el dia,
els que ho sabem,
ens reconeixerem
per sentir
els que altres ja no oïen,
i
delatats pels dits
ens sabrem germans,
descobrint-nos
morques negres
a les ferides
                 ulcerades
de les ungles
                   de les mans.

 

*
Conec les neus d'alabastre
i una sàlvia obscura conec:
tot l'espai d'ella s'amara
menys els flocs
que pel foc
                en el fred
d'estrella es disfressen
tan a lluny,
                tan silents.

I encara altra nit
jo conec,
sí, l'altra,
la que se li enfot
a la gent:
en ella es trenquen silencis i esferes
en vastíssims cercles
que des de mi van creixent.

 

*
Corren, s'escapen, tornen,
troben en falta el sucre d'existir,
simulen que s'embruten,
aparenten la dansa,
s'enfilen, grimpen,
pugen a la font.
Tenen nervi, tenen set,
es reflecteixen dins les ombres
tenen Sol, tenen fred,
corren, trafeguen, es traspassen,
s'escampen, gemeguen,
es transposen, es transvasen,
van i tornen,
fan el tràfec
que els ofega,
giragonsen, s'hol·logramen
traginen robes
sense cossos,
s'originen, es retornen,
es vomiten, s'historien
i s'inflamen.
Fan la flor, fan la fuga,
fan la purga i quarentena,
pa de figa, figa flor.
Enyoren mares
inexistents,
que es contreuen
que s'etiren
i s'arronsen,
que s'alleten
de llet materna
de mugrons
de mamelles
de femelles
de fantasmes
i no és calostre,
és la mostra
d'una boira
d'aparença...

Ah! Presències!

 

*
Era de perfil
i en la penombra
que et semblaves a la llum.
Així arribava a mi
la teva nit,
carregada de parany,
d'aparença i de mentida,
ubicant-te a tu on lluïa el Sol,
i a mi, a la cara oculta del dia.

 

*
No hi ha glaçons d'aigua tèbia
perquè
mai no s'escalfen
fins arribar a l'irrevocable equilibri
dins les copes de ginebra,
sinó que distribueixen sa gelor
com una festa d'artèries capricioses
i invisibles
avançant en totes direccions
per l'alcohòlic element que es refreda.
És el miracle transparent
de l'ordre dins el caos
a les llargues nits d'estiu;
l'esbojarrada alquímia, motor de la berbena,
llepant amb pírcing de gel
                                      a la llengua
la pulcritud exacta de la ciència.

EMILI SáNCHEZ-RUBIO
De re nocturna, 2014