¿Qui vol oir la gesta d'un jove enamorat,
que nit i jorn sospira d'amors apassionat?
Un jorn de primavera eixit és de poblat,
cercant va part escura, fugint de claredat.
Solet sens companyia, del tot desesperat,
les llàgrimes que plora reguen pertot lo prat,
clamant-se de fortuna, d'amor i crueltat,
d'una gentil senyora que l'ha desheretat
de sa benivolència, donant-li comiat,
essent d'amor esquiva ab son desdeny ingrat.
Alça la veu plorosa vent-se desemparat;
pel long d'una ribera camina tot cansat.
Dins una scura cova solet se n'és entrat,
troba serpents horribles, de res no està spantat;
i ensems leons i tigres li van de tot costat:
mudant naturalesa d'ell tenen pietat.
A cada crit que crida respon a son dictat
Eco, dins sa caverna, seguint l'acostumat.
Sobre la terra dura lançat s'és abocat,
perduda l'esperança de mai mudar estat.
Perduda la paraula, sembla que està finat;
un rossinyol de cima prop d'ell s'és assentat,
sobre d'un ram d'oliva son cant ha començat.
Ab veu molt dolorosa i so trist, lamentat,
fa ressonar la selva, tant és harmonitzat.
Tots los aucells silenci sostenen de bon grat,
sinó sols l'aureneta, que jamés ha callat;
mas per això son càntic no n'ha desemparat.
Canta d'amor la causa, qu'és cego i fort mal nat,
i no té coneixença quan ell és mal fundat,
i plora la ruïna del qu'ama i no és amat,
servint senyora ingrata, sens fe ni caritat,
la que contrasta sempre, cruel sens pietat,
i al fi consent que muira qui l'ama de bon grat.
 

(Posat en música als Madrigales de Pere A. Vila, 
que es publicaren a Barcelona el 1561.)