Salpa en la nit el misteri 
i pel record fecundada 
brolla la nostàlgia del tàlem.

Dona, sempre dona, les mans 
et cerquen dins la fosca 
mentre creix el deler.

Deixo caure l'àncora i el pes 
del temps se'n va amb les ones 
que, com sines, alleten l'aura.

Ens estimem damunt la sorra 
i no vull oblidar-ho, 
perquè és ànsia primera.

Com una barca en la nit 
s'allunya el goig, i n'esperem, 
més viu i fort, el regrés.