A Esther

En una estació ja superada  
de les nostres existències 
-tu l'acabaves d'estrenar-, 
vaig dir-te que no hi havia camins. 
Que part davant tenies  
la selva inescrutable...

No em podies entendre llavors. 
Tu inauguraves partida d'escacs. 
Jo venia dels anys tèrbols 
que suscitaren en mi 
una visió rompuda del món, 
per bé que vitalista malgrat tot.

No dubtis que volia que tinguessis 
una vida serena i plena. 
El millor que desitja un pare. 
Però tement que un dia 
et trobessis, així mateix, voltada 
de fosca i llops i runes, 
vaig afanyar-me a prevenir-te. 
No hi ha camins preestablerts 
per a aquells que cerquen la veritat. 
Has traspassat el llindar, la invisible 
línia d'ombra personal. 
Imagina't, d'ara endavant, 
que maniobres una nau 
enmig de la mar. Podràs, 
en la tempesta, guiar-te pels senyals 
lluminosos i pels símbols astrals. 
Ningú, però, podrà menar per tu 
la teva singladura.

Tanmateix, no perdis la fe. 
Cada cosa existent sota els estels 
té el seu destí justificat. 
Esbrinar-lo pot ocupar la vida. 
Contempla, doncs, el món amb parsimònia. 
Tot el bo que sembris no esperant res, 
et serà retornat amb satisfacció suprema.

No hi ha altra senda 
que la que fas vencent obstacles.