L’amor em creixia com un migdia.

Un foc et cremava
l’entranya, la vida.
I tu ja ho sabies.

Amiga del vent,
companya del mar,
d’arena i salnitre.

La pluja que cau
damunt les paraules:
-coixins de cotó.

La mort, no l’esmentis.
Vindrà tota sola
pel caire més rúfol.

Ni el foc ni la cendra
podran enganyar-la.
Com crema, la flama!