Les barques de pesca, a l’empara segura del port tranquil, esperen estrelles, somien amors, mentre les gavines vigilen de prop els rosegons del sopar, si altra cosa no llancen anit els homes per la borda.
     Els vianants desvagats miren altres naus atansades als molls. Vaixells de mercaderies, de passatgers o de recreació. El port és un bigarrat calidoscopi, que recorda l’antiga condició de cruïlla d’aquest petit bocí de terra, on s’enfonsen temps i paüra.
     Avui com sempre cap a un altre port es dirigeixen els meus passos. Sé que jauré devora tu, salpant llençols per redescobrir la pell que ens uneix al món.
     Contemplaré l’aurora dels teus ulls, i la distància se fondrà dins el cocó que m’ofereixes. Saciaré la meva set de futur a la font íntima del teu engonal, recer feliç enmig del Caos... I la cavorca que sovint esberla el meu cor, com qui xapa un albercor, d’ànsia primera s’omplirà de bell nou.